La casa del silenci de Blanca Busquets

Després de guanyar el Premi Llibreter l’any 2011 amb La nevada del cucut, Blanca Busquets ens presenta, ara, la seva nova novel·la La casa del silenci, una història al voltant de la música, una de les passions de l’autora.

Imatge de Atmtx a www.flickr.com

Imatge de Atmtx a http://www.flickr.com

Es tracta d’una novel·la a quatre veus protagonitzada per Karl, un director d’orquestra alemany exiliat a Barcelona durant els anys 60; la seva minyona, que sap tots els secrets de la casa on treballa i dues violinistes. La trama arrenca quan el fill del director d’orquestra vol reproduir, com a homenatge, l’últim concert que va dirigir el seu pare a Berlín abans de morir, sense saber que les dues instrumentistes principals havien estat amants del seu pare. Una història sobre les relacions humanes que té com a escenari la Barcelona de postguerra i el Berlín actual i amb la banda sonora del Concert per a dos violins de Bach. És la sisena novel·la d’aquesta autora, definida per ella mateixa com un divertimento, l’obra més irònica i optimista que ha escrit fins ara.

Encara que va néixer a Barcelona, Blanca Busquets està estretament vinculada a la comarca d’Osona pels seus orígens familiars a Cantonigròs, lligam que continua mantenint i que l’ha portat a ser una de les fundadores del Festival Internacional de Música de Cantonigròs i a formar part del Comitè d’organització.

Des de l’any 1986 treballa com a guionista i realitzadora a diversos programes de Catalunya Ràdio i també ha treballat a Televisió de Catalunya però, per sobre de tot, ella es considera escriptora. Les seves novel·les han estat traduïdes a diversos idiomes i ja s’ha anunciat que La casa del silenci, que també té una versió en castellà, es podrà llegir, a més a més, en italià, alemany i rus.

L’assaig

Teresa

Vaig trobar el primer violí en un abocador d’escombraries. I era un violí boníssim, tot i que jo, és clar, encara no ho sabia. El que sí que sabia era que es tractava d’un violí màgic. Això ho vaig veure de seguida, només de mirar-lo perquè, tot i que ja gairebé era fosc, brillava, i el que brilla normalment és màgic. No m’ho invento, no. La mare i jo ens dedicàvem sovint a remenar l’abocador per veure què hi trobàvem que poguéssim vendre. Si ara expliqués això a algun dels que són aquí amb mi, es quedaria estupefacte.

De fet, fins ara mateix no hi havia ningú, aquí amb mi, vull dir, al teatre. I, de sobte, s’han sentit unes passes suaus que s’apropaven a la boca de l’escenari. Ara treu el cap el primer músic, un trompetista desangelat, amb cara de no tenir cap altra cosa de valor al món que la seva trompeta. Em saluda amb un gest de la mà i diu alguna cosa que no entenc. Em penso que és romanès, em sona que algú m’ho va dir.

la-casa-del-silenci

 

Busquets, Blanca. La casa del silenci. Barcelona: Rosa dels vents, 2013. N Bus

Anuncis

La librería ambulante de Christopher Morley

La petita Editorial Periférica, amb l’afany de recuperar clàssics que han quedat oblidats, ens edita una petita joia: La librería ambulante, un entranyable clàssic de la literatura nord-americana.
Amb el títol segur que hi ha qui pensa amb els bibliobusos que recorren petits pobles, doncs en aquesta novel.la viatgem en una llibreria ambulant a començaments del segle XX.
Roger Mifflin, juntament amb Peg (un vell cavall) i Bock (el seu gos) recorren el país, de poble en poble, amb una llibreria ambulant (Parnaso) venent llibres; i és que després de deixar la professió de professor rural, ha trobat la felicitat en aquesta vida nòmada en la qual es dedica a predicar l’evangeli dels bons llibres i a vendre llibres per tal de distreure els camperols de les seves monòtones vides en granges i camps aïllats i a la vegada intentant fer descobrir el plaer de la lectura als grangers. La seva professió té alguna cosa de metge d’ànimes i també de xerraire i és que Roger és el més perfecte entusiasta i defensor de la màgia dels llibres.
Fins que un dia es presenta a la granja on viuen els germans Helen i Andrew McHill. Roger té l’intenció de retornar a Brooklyn per redactar les seves memòries i ven la seva particular llibreria a Helen McHill, la qual, amb aquesta decisió abandona la seva rutinària vida i s’endinsa en un nou món.
I amb aquest punt de partida, Morley entreteixeix una història que és un cant a la naturalesa, a la cultura i als llibres en el món rural de Nova Anglaterra de començaments del segle XX.
És una història d’amor als llibres, delicada, senzilla, divertida, tendra, àgil i desenfadada i en ella traspua un humor fi que et fa dibuixar més d’un somriure i realment val la pena pujar al Parnaso, rodejar-se de llibres i deixar-se captivar per aquesta història.

Bueno, le dije, o más bien me dije a mí misma, vamos a ver: ¿qué es un buen libro? No me estoy refiriendo a libors como los de Henry James (el gran ídolo de Andrew, aunque a mí siempre me ha parecido que tenía un aluvión de palabras en la cabeza y nunca se detenía a elegirlas adecuadamente). Un buen libro debe ser simple, Y como Eva, debe provenir de algún lugar entre la segunda y la tercera costilla: debe haber un corazón latiendo en su interior. […] (pág. 141-142)

 

Morley, Christopher. La Librería Ambulante. Traducción de Juan Sebastián Cárdenas. Cáceres: Editorial Periférica, 2012. N Mor

De vidas ajenas de Emmanuel Carrère

Després de l’èxit de El adversario (Anagrama, 2000), Emmanuel Carrère (París, 1957), a De vidas ajenas ens narra experiències vitals de gran duresa i basades en fets reals, i en aquesta ocasió, tràgicament pròximes al mateix autor. Esdeveniments que el mateix Carrère defineix com les coses que “més por tinc en la vida”: la pèrdua d’una filla pels seus pares i la pèrdua d’una mare pels seus fills i partint d’aquests fets teixeix una novel.la dura, crua, profunda, intensa, commovedora i de gran sinceritat.

Carrère parteix de la mort d’una nena de cinc anys en el tsunami de Sri Lanka de l’any 2004 i de la mort de la seva cunyada a causa d’un càncer i, i tal i com afirma el mateix autor, tot i tractar temes molt dolorosos, no és un llibre sinistre, perquè també parla “dels possibles vincles entre les persones, del valor, el coratge i la vitalitat”.

En la primera part, ens narra com en l’any 2004 l’autor estava de vacances amb la seva dona a Sri Lanka. El matrimoni feia aigües però les aigües del tsunami van trencar una altra vida, van engolir-se la vida d’una nena de cinc anys i el matrimoni Carrère van acompanyar als pares a localitzar el seu cadàver.

En la segona part, pocs mesos després, i instal·lats de nou a França, una altra onada devastadora: Juliette, la seva cunyada, una dona en la trentena i amb tres filles, mor víctima d’un càncer. I Carrère, testimoni d’aquest cop, ho explica de forma objectiva i honesta. En aquesta història, més extensa que l’anterior, es fa una mirada al passat, a través de testimonis pròxims, per tal de recuperar a la seva cunyada i la relació especial, tant professional com d’amistat, que va mantenir amb Etienne; un company amb el que a part d’afinitats professionals (ambdós són jutges) i humanes comparteixen una condició dolorosa: ambdós són coixos, conseqüència d’un càncer en la seva joventut.

I amb aquestes tragèdies colpidores traça De vidas ajenas i ens afronta amb la pèrdua, la malaltia, la mort, la separació… fets que tothom ha conviscut o amb els que, algun dia, inevitablement, s’enfrontarà.

Está de nuevo tendido cerca de ella, pero más cómodamente, casi como si estuvieran en la cama conyugal. Ella respiraba sin tropiezos, parecía no sufrir. Navegaba en un estado crepuscular que en un momento dado iba a convertirse en la muerte, y él la acompañó hasta aquel momento. Se puso a hablarle al oído, muy bajo, y mientras hablaba le tocaba suavemente la mano, la cara, el pecho, a intervalos la besaba con un roce de los labios. Aun sabiendo que su cerebro ya no estaba en condiciones de analizar las vibraciones de su voz ni el contacto de su piel, era seguro que su carne los percibía todavía, que ella entraba en lo desconocido sintiéndose rodeada por algo familiar y amoroso. Él estaba allí. Le contó la vida que habían vivido juntos y la felicidad que ella le había dado. Le dijo cuánto le había gustado reírse con ella, hablar de todo y de cualquier cosa con ella, y hasta pelearse con ella. Le prometió que seguiría adelante sin flaquear, que se ocuparía bien de las niñas, que no debía preocuparse. No olvidaría ponerles las bufandas para que no se resfriasen. Le cantó canciones que a ella le gustaban, le describió el instante de la muerte como un gran fogonazo, una ola de paz de la que no se tiene idea, un retorno bienaventurado a la energía común. Un día él también la conocería y los dos volverían a reunirse.

Carrère, Emmanuel. De vidas ajenas. Traducció de Jaime Zulaika.  Barcelona: Anagrama,  2011.  N Car.

Los platos más picantes de la cocina tártara de Alina Bronsky

Amb una portada colorista i refrescant i un títol que crida l’atenció Alina Bronsky (Ekaterimburg, Rússia, 1978) ens presenta la seva segona novel.la: “Los platos más picantes de la cocina tártara”.

Alina Bronsky ens presenta aquesta hilarant història de tres dones que pertanyen a generacions diferents. La protagonista (i la veu de la novel.la) és Rosalinda, una dona russa d’origen tàrtar que viu en una petita ciutat de l’antiga Unió Soviètica, casada amb un funcionari i amb una filla adolescent poc agraciada físicament i no molt intel.ligent, que acaba de quedar-se embarassada.

La matriarcal Rosalinda, és el pilar de la família, una dona de fortes arrels tàrtares, amb una personalitat extravagant, que al llarg de la novel.la ens va presentant la seva vida però sobretot ens descobrirà el particular punt de vista que té sobre la gent que l’envolta i sobre com s’ha d’actuar en cada situació. Es una dona d’empenta, egoïsta i manipuladora i seguint el seu anhel d’aconseguir tot el que es proposa arrossegarà pel seu camí a la seva filla Sulfia i la seva néta Aminat, apoderant-se del lema “Yo sólo quiero lo mejor para todo el mundo”, les manipula, incapaces d’escapar dels sofisticats trucs dissenyats per ella amb la intenció de mantenir-les al seu costat.

De fons, el taló d’acer que separa els països socialistes dels països capitalistes. La Unió Soviètica dels anys 70 i 80 és un país on sobreviure s’ha convertit en la principal preocupació dels seus habitants. El suborn esdevé natural tant per superar els  entrebancs burocràtics com per aconseguir productes de primera necessitat. I amb aquest context, Rosalinda les obliga a emigrar a Alemanya, una vegada el marit reuneix el valor per marxar de casa.

L’estil d’Alina Bronsky és àgil i clar, alhora que és picant i agre al paladar a la vegada que intel.ligent i divertida. I més que parlar d’immigració se centra en les relacions humanes i la forma en que cada individu entén la manera de viure i les seves conseqüències que aquestes opcions individuals cauen sobre els altres.

Al salir de la guardería, hablaba con ella sobre cómo le había ido el día, corrigiendo su gramática y ampliando su vocabulario.– Electricidad, querida -le decía cuando intentaba meter unas tijeras en el enchufe– Comunismo, querida -le decía cuando conseguía comprarle plátanos, que dejaba madurar en el alféizar de la ventana y de los que le daba sólo uno al día, para que duraran-. Gravedad, querida -le decía cuando se volvía a caer de nuevo, lo que ocurría a menudo, porque en sus primeros años era increíblemente torpe.”  (p.36)
Bronsky, Alina. Los platos más picantes de la cocina tártara. Traducción de Javier Sánchez-Arjona Voser. Madrid: Siruela, cop. 2011. N Bro