Nelson Mandela, una vida en lluita pel poble sud-africà.

Umtata (Sud-Àfrica) 18 de juliol de 1918-

El passat 18 de juliol Madiba, tal com és conegut a Sud-Àfrica Nelson Mandela, va complir els 95 anys. El seu delicadíssim estat de salut va fer que aquest aniversari el visqués a l’hospital arrel de l’agreujament dels problemes pulmonars que arrossega des de la seva llarga estada a la presó. I és que Mandela va ser un rebel des de ben jove. Va rebel·lar-se del  futur que l’esperava pel fet de ser l’hereu del cap de la seva tribu. Va estudiar Dret, va ser membre de l’ANC (African National Congress) des de 1944 i va lluitar en contra de la minoria política blanca que va impulsar la segregació racial a sud-Àfrica, l’anomenat Aparthheid.

Aquesta segregació racial es va oficialitzar l’any 1948 amb les eleccions que va guanyar el partit Herenigde Nasionale Party i que va establir amb coalició amb un altre partit Afrikaneer (grup ètnic que viu a sud-Àfrica descendent dels colonitzadors neerlandesos que es van establir a la zona durant el s.XVII). D’aquesta manera, la societat es va dividir en blancs, negres, coloured (mestissos) i indis (immigrants indis i pakistanesos) i va començar la segregació territorial i social duríssima que es va allargar fins l’any 1990.

mandela signaturaNelson Mandela va ser, doncs, un dels activistes que va lluitar amb més vehemència en contra d’aquest règim, en un principi, inspirat en la figura de Mahatma Gandhi, de manera no-violenta. La manca de resultats, l’avançament del règim de l’Apartheid, la massacre de Sharpeville, on moriren 69 persones i 180 resultaren ferides a mans de la policia per una manifestació i la prohibició de l’ANC (African National Congress) l’any 1960 el van dur fundar una branca militar de l’ANC, Umkhonto We Sizwe (la llança de la nació) que va portar a terme una campanya de sabotatges a objectius militars. El 5 d’agost de 1962 Mandela va ser detingut amb la col·laboració de la CIA i condemnat a 5 anys de presó per haver organitzat una vaga l’any 1961 i també per sortir del país il·legalment. Durant el captiveri de Mandela, van ser detinguts altres membres de l’ANC i es va descobrir el quarter general des d’on s’organitzava el braç armat d’aquesta organització. Arribats a aquest punt començà el procés de Rivonia, on diversos membres d’aquesta organització, i entre ells Nelson Mandela, van ser finalment condemnats l’any 1964 per sedició  a cadena perpètua i a treballs forçats. Va ser en aquest procés que, en l’al·legat final, Mandela va pronunciar aquestes paraules:

Durant tota la meva vida m’he dedicat a aquesta lluita del poble africà. He batallat contra la dominació blanca, i he batallat contra la dominació negra. He buscat l’ideal d’una societat lliure i democràtica, on totes les persones visquin juntes en harmonia i en igualtat d’oportunitats. És un ideal que espero poder viure per a veure’l realitzat. Però si és necessari, és un ideal pel qual estic preparat per morir.

Va passar 27 anys a la presó, dels quals 18 a la presó de l’illa de Robben. Mandela, ja convertit en un símbol internacional de la lluita contra la discriminació racial, esdevingué una figura molt incòmode pel govern sud-africà però les pressions internacionals per alliberar Mandela i acabar amb el règim de l’Apartheid no van aconseguir fer desistir al govern, tot el contrari, va intensificar, més encara, la segregació i repressió racial.

nelson-mandelaLes condicions de vida a la presó eren molt dures i ho eren molt més per un pres polític i, a més a més, de raça negra, doncs se’l considerava de la classe més baixa. El menjar era més escàs i de pitjor qualitat que la resta de presos i tan sols podia rebre una carta o una visita cada sis mesos. Mandela va aprofitar l’estada a la presó per formar-se (va estudiar per correspondència a la Universitat de Londres) i intercanviar coneixements amb altres presos, era el que es va anomenar la Universitat Mandela. Durant 15 anys no va poder veure la seva segona esposa Winnie i mare de dues de les seves filles. Ella també va passar per la presó, per detenció domiciliària i per l’exili.

L’any 1982 Mandela i altres presos polítics van ser traslladats a la presó de Pollsmoor, a les afores de Ciutat del Cap. Es va fer, no per millorar les seves condicions, sinó per allunyar-lo una nova generació d’activistes en contra de la discriminació racial que havien estat detinguts i dels quals volien evitar que estiguéssin en contacte. L’any 1985 el president del govern sud-africà, Pieter Willem Botha, va oferir-li la llibertat condicional a canvi de deixar la lluita armada fet que Madiba va denegar amb les paraules: 

Quina llibertat m’ofereixen, mentre l’organització del poble segueix estant prohibida? Només els homes lliures poden negociar. Un pres no pot fer contractes.

Els intents de suavitzar les condicions de l’Apartheid van continuar endavant per part del govern sud-africà, encara que de manera molt tímida i considerats del tot insuficients tant per Mandela com per la resta d’organismes internacionals. Mentrestant, la pressió internacional pel seu alliberament augmentava i es va fer molt conegut l’eslògan: Llibertat Nelson Mandela! Començaren les negociacions per l’alliberament de Madiba, però el punt determinant va ser quan el president Botha va ser substituït per motius de salut per Frederik Willem de Klerk. Aquest, l’octubre de 1989 va alliberar 7 dirigents de l’ANC que havien passat més de 25 anys a la presó i el febrer de 1990 va alliberar Nelson Mandela sense condicions qui, ja fora de la presó, va demanar buscar la reconciliació i la pau i treballar tots junts per acabar amb el govern racista i aconseguir la igualtat de la població sud-africana. El 6 d’agost d’aquell mateix any, Mandela va confirmar els acords amb el president de Klerk i l’ANC va proclamar la fi de la lluita armada. L’any 1991 es va votar la supressió de les últimes lleis que encara estaven en vigor de l’Apartheid.

Malgrat el procés no va ser fàcil i hi va haver diversos entrebancs que posaren en dubte el seu èxit, l’any 1993 Nelson Mandela i Frederik Willem de Klerk van rebre conjuntament el Premi Nobel de la Pau pel seu treball per la fi pacífica del règim de l’apartheid, i per posar els fonaments per a una nova Sud-àfrica democràtica. L’any 1994, com a resultat a les primeres eleccions multiracials a Sud-Àfrica, Nelson Mandela es va convertir en president del país amb Thabo Mbeki (membre de l’ANC) i Frederik de Klerk (del Partit Nacional de Sud-Àfrica) com a vice-presidents i van començar a treballar per la reconciliació nacional i la reconstrucció econòmica. Després d’aquest mandat, al qual havia accedit amb 77 anys, Mandela no optà a la reelecció, encara que continuà activament treballant pel país a través de la Fundació Nelson Mandela i de diverses organitzacions en defensa dels drets humans. No va ser fins l’any 2004 que va anunciar la seva retirada política.

mandela dayTota una vida de compromís polític i de lluita per la igualtat racial va convertir Mandela en una icona internacional i un personatge molt respectat i estimat pels sud-africans. Aquest fet contrasta, però, amb una vida familiar ben complicada, amb sis fills i dos divorcis. És especialment destacable el divorci de la seva segona esposa Winnie Mandela. Després de gairebé 40 anys de matrimoni, els Mandela van veure’s obligats trencar a causa de diversos escàndols polítics protagonitzats per Winnie i per la seva radicalització política, que posava en compromís la figura del President Mandela. El 1998, el dia que Mandela va fer 88 anys, es va casar amb la que és la tercera esposa, Graça Machel, política de Moçambic i activista pels drets de les dones i dels nens del seu país.

Com a homenatge a la figura de Nelson Mandela, cada 18 de juliol, dia del seu naixement, se celebra el Mandela Day. A través d’aquesta plataforma es promouen activitats arreu del món per aconseguir fer un món millor.

Bibliografia:

Sobre Nelson Mandela:

Discriminació racial a Sud-Àfrica:

Novel·les sobre discriminació racial a Sud-Àfrica:

Novel·les sobre Sud-Àfrica:

2013. Any Salvador Espriu.

(Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 – Barcelona, 22 de febrer de 1985)

salvador_espriuL’any 2013 se celebra el centenari del naixement de Salvador Espriu. Poeta, dramaturg i novel·lista és considerat un dels renovadors la prosa catalana, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra. Espriu era fill d’una família benestant i passava els estius a Arenys de Mar, d’on era originària la seva família. De petit va ser un nen amb una salut delicada, arrel de les complicacions sorgides per una xarampió, fet que l’obligà a passar llargues estades de convalescència a la casa familiar de Viladrau, on el clima era més favorable per la seva recuperació.

L’any 1929, amb 17 anys, va escriure la seva primera obra, Israel, en castellà. L’any 1930 va entrar a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Filosofia i lletres, carreres que estudià paral·lelament. Durant aquesta època va publicar la novel·la curta Laia (1932), que l’any 1970 es portaria a la gran pantalla protagonitzada per Núria Espert i Francisco Rabal. La Guerra Civil Espanyola va interrompre una tercera carrera que estava cursant en aquell moment, Lletres Clàssiques. Malgrat que va ser reclutat immediatament, el seu delicat estat de salut va evitar que anés al Front, la seva tasca a l’exèrcit va ser administrativa i de formació dels futurs oficials. Els dramàtics fets esdevinguts durant la Guerra Civil van provocar-li una profunda crisi, estat que es reflecteix en les obres que va escriure durant aquella època.

anyespriulogoL’any 1940 va morir el seu pare i la notaria familiar va passar a mans forànies, tot i que Espriu va entrar-hi a treballar com a advocat per poder tirar endavant la família. Malgrat que aquella feina no li agradava gens, va treballar-hi durant 20 anys, els més durs de la seva vida i, a més a més, li restava molt de temps per poder dedicar-se a la seva autèntica vocació, escriure.

Durant la Postguerra molts autors van començar a escriure en castellà a causa de la duríssima repressió que hi havia, però Espriu va continuar utilitzant el català, encara que això signifiqués renunciar al reconeixement literari. Com que la censura era menys estricta amb la poesia, durant aquesta època es va centrar en cultivar aquest gènere i l’any 1946 va aparèixer al seu primer llibre de poesies, Cementiri de Sinera on, a través de l’univers creat pel propi autor, recrea els estius de la seva infància a Arenys de Mar. D’aquesta època també són alguns llibres de poesies sorgits arrel de la mort de la seva mare, l’any 1952 i que es consideren una reflexió sobre la mort. L’any 1960 va publicar La pell de brau, un recull de poemes sobre la situació de Catalunya sota el règim del dictador Franco i que el govern de l’època, estranyament, no va censurar. Amb aquest llibre, Espriu es va convertir en un referent dels intel·lectuals de l’època i en un símbol de la resistència a la dictadura franquista.

A més a més, durant els anys 60 es va fer molt popular per dos motius: d’una banda, l’estrena de les seves obres al teatre, especialment Ronda de mort a Sinera de la mà de Ricard Salvat; de l’altre, el cantant Raimon va musicar alguns dels seus poemes. Aquests dos fets van fer arribar la seva obra al gran públic.

A partir dels anys 70 començà a rebre el reconeixement per la seva obra literària: va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1972), la Medalla d’or de la Generalitat de Catalunya (1980) o la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona (1980), també va ser candidat al Premi Nobel de Literatura els anys 1971 i 1983, entre d’altres.

Destinà els últims anys de la seva vida a corregir i revisar la seva obra. L’any 1985 va morir als 71 anys i va ser enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, població que acull des de l’any 1987 el Centre de Documentació i estudi Salvador Espriu i que és el punt neuràlgic de les activitats que s’han programat durant l’any 2013 per commemorar el Centenari del naixement de Salvador Espriu arreu de Catalunya.

Obra:

L’obra de Salvador Espriu és molt àmplia i engloba diferents gèneres. A la Biblioteca podreu trobar:

ulleresSobre Salvador Espriu:

Recursos a internet:

Konstandinos P. Kavafis: la força del passat rau en el present.

(29 d’abril de 1863 – 29 d’abril de 1933)

En un balcó del barri de Massalia de la vella Alexandria d’Egipte un home espia el carrer:  bé, tal vegada mira per la finestra: potser arribarà un monstre, potser serà un àngel… de fet, només alguns cops són àngels els mascles que fan cap al bordell que hi ha als baixos de l’edifici on viu el nostre home. Just enfront hi ha l’hospital grec, cap a la cantonada l’església patriarcal de Sant Saba. L’home, envellit, entre la deixadesa i la coqueteria, és un poeta ja reconegut –almenys en el món de les lletres neogregues- anomenat Konstandinos P. Kavafis. Segueix rebent visites al seu pis i segueix recorrent desvagat els carrers, freqüentant les botigues i les tavernes d’Alexandria, amatent als gestos i a les paraules en l’abigarrada i multicultural ciutat mediterrània.

cavafyfamilia

La família Kavafis

El pare mor el 1870, quan Kostas és un infant de set anys. Una fallida posterior del negoci familiar, després de vaivens de la fortuna, summirà la família en un itinerar (Anglaterra, Estambul,…) i un desclassament més relatiu als béns materials i a les possibilitats econòmiques que no pas de la posició social… en la correspondència familiar dels Kavafis hi ha un salt continu en l’ús del grec, el francès i l’anglès, reflexe de la parla real i del mateix ambient cosmopolita en el qual va créixer el poeta. Ja adult, funcionari del Ministeri de Regs i ocasionalment agent de borsa, el madur Kavafis recordarà amb ironia i tendresa aquest mirar-espiar- de la mare, un costum ben universal, d’altra banda.

Kavafis fou un apassionat per la història, per la història del poble grec, i per la sensualitat de la bellesa masculina: sengles passions es confonen i marquen la seva obra poètica.

jovekavafisDe ben jove inicià un diccionari històric; s’aturà, curiosament, a la veu Alexandria. Si no fou un historiador professional, sí que va saber destil·lar instants profunds copsant tota la càrrega intensa de fets històrics de l’hel·lenisme, els primers segles del cristianisme (amb la particular obsessió per la figura de Julià l’Apòstata) o l’esplendor i la caiguda de Bizanci. El traductor i estudiós Eusebi Ayensa en parla com a “poeta de la concreció, des del contacte estret i directe amb les coses, amb la realitat, i sense aspirar a abstraccions o a generalitzacions conceptuals”.

Una lectura seguida dels seus poemes, doncs, és com observar un fris imaginari de tota la història dels grecs… i no pas una història estàtica, quieta, no, sinó una història en moviment que es projecta cap el futur. No en va Iorgos Seferis –un altre gran poeta neogrec- considerava llegir l’obra kavafiana “no com un poema oníric, sinó com una work in progress”…

… I la passió amorosa que destil·la la poesia de Kavafis, des del record, aconsegueix un valor universal de la voluptat, del desig, un valor no només homosexual, fet ben palès en la llengua original. Amb vint anys Kavafis es dóna al plaer sexual amb un cosí, durant una estada a Constantinoble.  Relacions més o menys accidentades, furtives a voltes, amb o sense promeses d’amor, sovint en llocs inhòspits, es plasmaran en bells poemes fets de record, del record que es fa present i així, amb la poesia, es fa futur quan els llegim. De nou Eusebi Ayensa diu en el seu assaig D’una nova llum:  “…El mateix Kavafis, en unes declaracions recollides pel seu amic G. Lekhonitis, ja havia manifestat que els primers esdeveniments massa recents no l’inspiraven. ‘Cal que primer passi el temps. Després el recordo i m’inspiro.’ I aquí és on entra en joc el record, tan important en Kavafis, que, com un calidoscopi del temps, permet mantenir aquesta necessària distància entre els fets narrats i els fets reals, com exemplifica, entre molts altres, el poema Torna.”

paliokavafisTorna … 23 de gener de 1959: vint anys després de la fugida a l’exili, gairebé dia per dia, tres dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, l’antic catedràtic de grec torna a la vella baluerna de la Universitat de Barcelona: convidat per una colla de joves estudiants devots de la seva figura.  No obstant, Carles Riba no tria cap dels seus poemes… escull les versions al català que ha enllestit del poeta neogrec Konstandinos P. Kavafis. Càlids i sonors aplaudiments homenatgen ambdós poetes.

Carles Riba introdueix al català el poeta Kavafis. Alexis Eudald Solà completarà les traduccions de la resta dels poemes canònics. Joan Ferrater en farà també una traducció completa, una altra gràcies als mallorquins Antoni Avellà i Bartomeu Garcès. A les albors del nostre segle, tenim ja dues traduccions dels poemes inacabats que es van anar fent conèixer de l’arxiu kavafià: la del mateix Alexis Eudald Solà i la d’Eusebi Ayensa. Alhora ha estat musicat per Lluís Llach i Josep Tero… també Maria Àngels Anglada li dedica el seu llibre de contes Nit de 1911. Un llarg estol de traductors, poetes, músics i simples lectors es passen el testimoni de l’obra de Kavafis.

I així ha estat que s’ha difós en el món de les lletres anglès, francès, castellà, italià,… grans escriptors han llegit i han difòs en llurs mons culturals a Kavafis. E.M. Forster visqué a Alexandria, on conegué a Kavafis. En fou l’introductor en el món cultural anglès. Així Marguerite Yourcenar en francès, Ungaretti a l’italià,… la veu de Kavafis resta com una de les deus poètiques del segle XX. Els poemes de Kavafis i el seu missatge han fascinat, doncs a grans creadors que l’han projectat cap el futur, fins avui mateix, com per exemple en l’obra Esperant els bàrbars del sudafricà  Coetzee, o més enllà del camp estrictament literari, en la contrastada idea d’Ítaca en el debat polític encetat a Catalunya.

Manuscrit del poema Murs

El fat s’endurà el poeta i humanista Carles Riba aquell mateix any 1959, llegant-nos 66 versions dels 154 poemes canònics. El fat de Kavafis fou un càncer de laringe que li anegà la veu: després d’una traqueotomia la perd completament i s’haurà de comunicar mitjançant notes manuscrites. S’aficiona a la lectura de Simenon i no perd, però, el desig i la capacitat  de confegir encara els seus poemes fins els darrers dies de la seva vida terrenal, un 29 d’abril a la vella Alexandria d’Egipte.

Kavafis roman, roman en les seves paraules i en les de qui se les han fet seves. És així que perduren els seus poemes: Ciris, Murs, Esperant els bàrbars, La ciutat  En una nota manuscrita de 1902, comentant amb repulsió la pena de mort, escrivia:

“Observo sovint la poca importància que donen els homes a les paraules.  M’explicaré. Un home senzill (i dient senzill  no vull dir imbècil, sinó algú sense distinció) té una idea, condemna una llei o una opinió generalment acceptada.  Sap que la majoria pensa el contrari, i per aquesta raó calla, creient que no convé que parli, argumentant que amb les seves paraules, argumentant que amb les seves paraules no canviarà res.  És un gran error. Jo actuo d’una altra manera. Condemno, per exemple, la pena de mort. Tan aviat com en tinc l’ocasió ho proclamo, no perquè cregui, perquè jo ho dic, que serà abolida demà mateix pels governs, sinó perquè crec fermament que en dir-ho contribueixo al triomf de la meva opinió.  No importa que ningú estigui d’acord amb mí.  Els meus mots no es perden.  Potser algú els repetirà o arribaran a oïda  de gent que els escolti i els animi.  És possible que algun dels que ara no hi estan d’acord la recordi en una circumstància més favorable en el futur i, amb la coincidència d’aquesta circumstància, arribi a convèncer-se o dubti de la seva convicció en sentit contrari.  I així també en d’altres qüestions socials i en algunes en les quals convé especialment la praxis.  Reconec que sóc covard i que no puc actuar.  Però no crec que les meves paraules siguin inútils.  Ja actuarà un altre.  Moltes de les meves paraules li facilitaran, encara que jo sigui covard, l’energia.  Purifiquen la terra”.

cavafy signature

Els llibres

  • Esborranys i poemes inacabats. Trad. Eusebi Ayensa.  Vic : Eumo, 2011.
  • Les poesies de C.P. Kavafis.  Trad. Joan Ferraté.  Barcelona : Quaderns Crema, 1999.
  • PoemesTrad. Alexis E. Solà.  Barcelona : Curial, 1977.
  • Poemes de KavafisTrad. Carles Riba. Barcelona : Teide, 1962.
  • Poesía completaTrad. Pedro Bádenas de la Peña.  Madrid: Alianza, 1989.
  • Una simfonia inacabada : trenta-quatre poemes en esbós. Trad. Alexis Eudald Solà. Barcelona: Viena, 2008.
  • Ayensa, Eusebi.  D’una nova llum : Carles Riba i la literatura grega modernaLleida : Pagès, 2012.
  • Filippou, Filippos.  Els darrers dies de Konstantinos Kavafis.  Lleida : Pagès, 2006.
  • Liddell, Robert.  Kavafis : una biografía.  Barcelona : Paidós, 2004.

I a la xarxa, només per començar…

Constantine Petrou Cavafy[en línia] :  The official website of the Cavagy Archive. Manuel Savidis (dir.). Versions en anglès i grec modern. [Consulta :  27 abr. 2013].

Els bibliotecaris d’Osona recomanen…

image_galleryLes Biblioteques d’Osona han participat a Els bibliotecaris recomanen, una secció de recomanacions de la Biblioteca Virtual de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. L’apunt de les recomanacions fetes per les Biblioteques de la Comarca està disponible des de principis del mes de gener a l’adreça de Els bibliotecaris recomanen. Aquests són els documents destacats per les Biblioteques d’Osona:

primavera

CENTELLES

Biblioteca La Cooperativa.

Rojals, Marta. Primavera, estiu, etcètera. Barcelona : La Magrana, 2011.

 

ELS CASTELLANS

MANLLEU

Biblioteca Bisbe Morgades.

Puntí, Jordi. Els castellansBarcelona : L’Avenç 2011.

 

 

ocellfocRODA DE TER

Biblioteca Bac de Roda.

Teixidor, Emili. L’Ocell de foc. Barcelona [etc.] : Cruïlla, 2004.

 

 

HipnofobiaSANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ

Biblioteca Marquès de Remisa.

Macip, Salvador. Hipnofòbia. Barcelona : Proa, 2012.

 

 

artviureSANT PERE DE TORELLÓ

Biblioteca L’Esqueller.

Sapienza, Goliarda. L’Art de viure. Barcelona : La Campana , 2007.

 

 

L-home_de_la_maleta

SANT QUIRZE DE BESORA

Biblioteca Pompeu Fabra.

Solsona, Ramon. L’home de la maleta. Barcelona: Proa, 2011. Col. A tot vent, 551.

 

anyprovençaTARADELL

Biblioteca Antoni Pladevall i Font.

Mayle, Meter. Un Any a la Provença. Barcelona : Edicions 62, 2001.

 

 

TheAfricanTONA

Biblioteca Caterina Figueras.

Fakoly, Tiken Jah. The African. [S.l.] : Wrasse, p. 2007.

 

 

temps cabroVIC

Biblioteca Joan Triadú.

Egan, Jennifer. El temps és un cabró. Barcelona : Edicions de 1984, 2011.

 

134489-CU-01.ps, page 1 @ Preflight ( 134489-CU-01trz.indd )

BIBLIOBÚS TAGAMANENT

Gallego García, Laura. Allà on els arbres canten. Barcelona : Cruïlla, 2011.

 

 

En aquest mateix espai dins de la Biblioteca virtual també tindreu accés a les recomanacions fetes per les altres biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. Si us n’interessa alguna, podreu veure la disponibilitat del document al catàleg de les biblioteques i en cas d’estar prestat, fer-ne la reserva. Si no es troba a la vostra biblioteca habitual podeu fer la petició de préstec interbibliotecari directament a la Biblioteca on vulgueu anar a recollir-lo i s’encarregaran de fer la gestió.

Club de lectura en veu alta

logo-sant-tomas-2-copia[1]Des de l’any 2009 la Biblioteca Joan Triadú col·labora amb l’Associació Sant Tomàs amb els Clubs de Lectura en veu alta. Els participants del Club provenen dels diferents serveis que proporciona aquesta Associació (Escola Estel, Eina, Tac Osona) i ho fan d’una forma voluntària.

Aquesta és una activitat que la Biblioteca ofereix amb la seva vocació de servei públic i que es dirigeix a un col·lectiu tradicionalment poc atès per les administracions. Des de la biblioteca hem dissenyat aquesta activitat amb la pretensió d’assolir un triple objectiu:

  •  Fomentar l’hàbit lector i aconseguir que les persones que participin d’aquesta activitat adquireixin una bona competència lectora. Alhora, es pretén potenciar la lectura com un acte col·lectiu, en la mesura que la lectura del llibre es fa en veu alta, i això implica escoltar, aprendre dels altres, debatre i comparar punts de vista diferents.
  •  Facilitar la socialització de les persones amb discapacitat intel·lectual. Promoure la normalització social, el creixement personal i millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, donant-los a conèixer la Biblioteca com un equipament que els ofereix uns recursos i serveis adients a les seves necessitats i interessos. Donar-los a conèixer i vincular-los a nous entorns.
  • Promoure la integració en la comunitat de les persones amb discapacitat intel·lectual, evitant la seva exclusió social. Aconseguir que, a través de la lectura, aquestes persones adquireixin un sentiment d’auto-realització i autoestima.

books

Des de la Biblioteca creiem que llegir en veu alta és una activitat que comporta multitud de beneficis tant pel que llegeix com pel que escolta. Per exemple exercita la imaginació, aporta coneixements conceptuals que ajuden a interpretar el món que ens envolta, desperta la inquietud pels llibres i el plaer per la lectura, llegint s’aprèn nou vocabulari i es millora la forma d’expressar-se, entre altres aspectes positius.

Llegir en veu alta permet articular el text a la nostra conveniència, incorporar experiències personals i transmetre-les al grup, discutir i opinar en veu alta, etc.

Tota aquesta dinàmica l’apliquem als tres grups que hi ha actualment i que hem dividit segons el nivell, no tant de comprensió, com de mecànica lectora. La durada del club de lectura correspon pràcticament a un curs escolar ja que abraça el període que va del mes d’octubre al mes de juny i té una periodicitat setmanal. Així doncs, un cop a la setmana, els membres del club es troben a la Biblioteca per llegir en veu alta un mateix llibre, guiats pel conductor del club, que és una persona de la Biblioteca. Les funcions que té el conductor del club són:

  • Fomentar l’adequada lectura del llibre, fent èmfasi en la necessitat de respectar els signes de puntuació, de respirar i de no córrer durant la lectura.
  • Promoure l’adient comprensió de l’obra llegida: s’explica el significat de les paraules, es busquen paraules al diccionari…
  • Estimular la participació i el debat dels diferents membres del club.

Els materials emprats han estat molt variats i van des de les adaptacions de la col·lecció Kalafate de Editorial Castellnou i l’Almadrava anomenada de Lectura fàcil fins a contes, novel·les, poesia i teatre. Sempre es procura que l’hora setmanal de lectura en veu alta serveixi per millorar les capacitats lectores i normalitzar la integració social d’un grup de població molt concret amb unes necessitats especials.

Aquesta activitat ha estat escollida per la Biblioteca Joan Triadú per participar a la XV edición del Premio Maria Moliner de animación a la lectura que premia les iniciatives de foment de la lectura de les Biblioteques públiques.

Homes que no van existir mai

El dia 20 de novembre es farà un club de lectura d’El secret del meu turbant a la Biblioteca Joan Triadú. La protagonista de la història, Nadia Ghulam, és una noia afganesa que, amb 11 anys, es veu obligada a fer-se passar per noi per poder treballar i tirar endavant la seva família, en una situació desesperada després de perdre el seu germà a la guerra civil que va portar al poder als talibans i que el seu pare quedés totalment enfonsat arran d’aquells fets. Les prohibicions establertes pel govern dels talibans a les dones van portar a la Nadia a prendre aquesta arriscada decisió.

La història està farcida de casos com el de la Nadia, de dones que, per una o altra raó, s’han vist obligades a amagar la seva identitat. A continuació us n’oferim uns quants, a tall d’exemple.

DOROTHY LAWRENCE (Denis Smith)

(1896-1964). Periodista.

 Als dinou anys, i en plena Primera Guerra Mundial, va voler fer de corresponsal de guerra. Per tal d’acomplir el seu somni es va procurar un uniforme i uns documents d’identitat falsos i, d’aquesta manera, es va incorporar al regiment de Leicestershire fent-se passar pel soldat Denis Smith. Davant la dificultat de mantenir la seva identitat en secret, no va trigar gaire a confessar tota la història als seus superiors. La van acusar d’espionatge i va ser declarada presonera de guerra. Un cop acabada la guerra, va relatar la seva experiència en unes memòries, Sapper Dorothy Lawrence: the only english woman soldier, (1919).

MARGARET ANN BULKLEY (Doctor James Barry)

(c. 1789/1799- 1865). Metge de l’Armada Britànica.

Volia estudiar Medicina en una època en què les dones no podien accedir a la Universitat, així que Margaret va desaparèixer per esdevenir James Barry. Es va doctorar en medicina per la Universitat d’Edimburg l’any 1812 i va exercir la seva professió a l’Índia, Sud-Àfrica, Malta, Crimea i Canadà, per citar només uns quants llocs. Se li atribueix la primera cesària pràcticada amb èxit de tot el continent africà. Va viure sempre com a James Barry i no es va descobrir que havia set una dona fins al moment d’amortallar les  seves despulles.

MARY READ (Mark Read)

(c. 1685-1721). Pirata.

Filla il·legítima, des de ben petita es va haver de fer passar per noi, obligada per la seva mare, que havia perdut el fill primogènit (i legítim), pel qual rebia suport finançer de la seva sogra. Més tard, ja adolescent, i per tal de fugir de la misèria que patien a casa seva,  es va enrolar a la Marina anglesa, amb el nom de Mark Read. Després de moltes vicissituds (participació en la guerra dels Nou Anys, un matrimoni amb un soldat flamenc i, fins i tot, una etapa com a mestressa d’una posada) va acabar fent de pirata en el vaixell que capitanejaven en Jack Rackam  i la seva companya, l’Anne Bonny, qui, per cert,  també es vestia d’home quan havia d’abordar naus i entrar en combat. L’Anne i la Mary han passat a la història com les dues úniques dones jutjades per pirateria.

JEANNE BARET (Jean Baré?)

(1740-1807). Botànica i exploradora.

Va formar part de la primera expedició francesa  que va aconseguir fer la volta al món, entre els anys 1766 i 1769, comandada pel navegant Louis Antoine de Bougainville. S’embarcà com a assistent del botànic Philibert Commerson, però com que no s’admetien dones a bord, no li quedà altre remei que vestir-se de mariner.

En Commerson, el naturalista oficial de la nau, passà gran part del viatge malalt i va ser, justament, la Jeanne Baret l’encarregada de recollir la major part de les 6.000 mostres amb què va tornar l’expedició, entre les quals destaca  la buguenvíl·lea. Unes 70 espècies van ser batejades “commersonii”, en homenatge al botànic oficial. Jeanne Baret ha hagut d’esperar fins l’any 2012  que un botànic (Eric Tepe) li dediquès una espècie, la solanum baretiae.

HANNAH SNELL (James Gray)

(1723-1792). Soldat.

James Summs, el seu primer marit (n’arribaria a tenir dos més)  la va abandonar i ella es va disfressar d’home per anar-li al darrera. No el va trobar mai, però aprofità per fer-se soldat i ingressar a la Marina britànica, participant en unes quantes batalles i invasions, fins que un dia -al cap de quatre anys de fer de soldat, més o menys- es va decidir a revelar la seva autèntica identitat, va reclamar al Duc de Cumberland, cap de l’exèrcit britànic, la pensió que considerava li corresponia pels serveis prestats i va vendre la història de la seva vida a l’editor londinenc Robert Walker, qui la va publicar, el juny de 1750, amb el títol The Female Soldier.

ISABELLE EBERHARDT (Si Mahmaud Essadi)

(1877 – 1904). Escriptora.

Després del seu primer contacte amb Algèria i fascinada per la vida al desert, va decidir convertir-se a l’Islam i va adoptar la vida nòmada de les tribus beduïnes, vivint com els àrabs. De fet, va dedicar gran part de la seva vida a recórrer el nord d’Àfrica amb roba d’home i sota el nom de Si Mahmoud Essadi.

Les seves incomptables  experiències i aventures li van servir d’inspiració per a les seves obres, que retraten amb gran precisió la vida de les comunitats nord africanes i que es van publicar pòstumament amb gran èxit. En destaquem dues obres: Novelas Argelinas i Notas de viaje: Marruecos, Argelia i Tunez. (De la Viquipèdia).

Altres homes que no van existir mai…

…Belifante, Frieda (violoncelista) • Hodgers, Jennie Irene (Albert Cashier) (Soldat a la Guerra de Secessió) • Mugarrieta, Elvira Virginia (Jack Bee Garland, Jack Beam, Jack Maines…) (Aventurer, periodista, escriptor) • Nilsdotter, Brita (Petter Hagberg) (Soldat de l’exèrcit suec a  la Gran Guerra del Nord) Sampson, Deborah (Robert Shurtliff) (Soldat a la Guera d’Independència Nord-americana) • Wakeman, Sarah Rosetta (Lyon Wakeman) (Soldat a la Guerra de Secessió)…

Emili Teixidor. La lectura i la vida.

El passat 19 de juny va morir l’escriptor, periodista i pedagog Emili Teixidor. Nascut a Roda de Ter l’any 1933, tenia doncs 78 anys.

Des de ben petit es va interessar per la literatura tot formant part de la Penya Verdaguer, un grup literari que es reunia setmanalment i del que també formava part Miquel Martí i Pol, amb qui establí una gran amistat que perdurà al llarg dels anys.

Va estudiar magisteri i va exercir a Roda de Ter com a mestre del poble. L’any 1958 va traslladar-se a Barcelona on va ser un dels fundadors de l’escola Patmos, que es caracteritzava pels seus mètodes renovadors en l’ensenyament i que va dirigir fins el 1975. Durant aquests anys i paral·lelament a l’activitat a l’escola estudià Dret, Filosofia i lletres i Periodisme.

A finals dels anys 60 va començar la seva producció literària, quan juntament amb altres escriptors com Josep Vallverdú o Joaquim Carbó van voler posar fi al buit d’obres per a joves i infants en llengua catalana. D’aquesta època és L’ocell de foc (1969) una novel·la juvenil d’aventures que va esdevenir un clàssic amb més de 30 edicions.

L’any 1975 va deixar de direcció de l’escola Patmos per dirigir l’editorial Ultramar, filial de Salvat. És en aquesta època que se’n anà a Paris on dirigí un revista enciclopèdica de cinema en francès. Passats dos anys tornà a Barcelona on va reprendre la seva carrera literària, bàsicament escrivint per a joves i infants, tanmateix l’any 1979 va publicar la seva primera novel·la per adults, Sic transit Glòria Swanson, un recull de narracions breus que va guanyar el premi Crítica Serra d’or de narrativa. Tot i això no va ser fins el 1988 que va escriure la seva primera novel·la per adults, Retrat d’un assassí d’ocells, on ja es denotaven algunes característiques del seu estil com l’ús d’un llenguatge molt ric i el domini de la tècnica narrativa i que van ser una constant en la seva obra. Tenia la convicció que la primera finalitat d’una novel·la era l’ús del llenguatge i la segona, emocionar i això, evidentment, ho traslladava a les seves obres.

A més a més va escriure guions de ràdio i televisió i col·laborava en diverses tertúlies radiofòniques, en revistes de pedagogia, i al Diari de Barcelona, l’Avui i El Pais.

En l’època dels anys 90 la seva obra es va traduir a diversos idiomes (castellà, francès, italià i portuguès) i començà a rebre guardons (Creu de Sant Jordi l’any 1992, Premi Critica Serra d’Or de literatura juvenil el 1995, Premio nacional del Ministerio de cultura de literatura infantil y juvenil el 1997 i el Premi Sant Jordi de novel·la el 1999 per El llibre de les mosques). Tots aquests reconeixements ja indicaven que podia esdevenir un dels grans autors de la literatura catalana.

Durant aquests anys també es van publicar dos reculls d’articles de les seves intervencions radiofòniques als programes on estava col·laborant fent “articles d’opinió” radiofònics i on també feia una gran tasca de divulgació de la lectura.

L’any 2003 va sortir publicada la novel·la El pa negre, un gran èxit editorial que va copsar diversos premis literaris i ràpidament es va convertir en un clàssic modern de la literatura catalana. Aquest ressò es va multiplicar exponencialment quan el 2010 va estrenar-se la versió cinematogràfica dirigida per Agustí Villaronga amb un gran èxit de públic, que traspassà fronteres quan va ser seleccionada per representar l’Estat Espanyol als Premis de l’Acadèmia de Cinema nord-americana, es a dir, els Òscars de Hollywood, amb la consegüent campanya de promoció. Tot i no ser guardonada va ser la primera pel·lícula en català en aconseguir ser seleccionada com a representant espanyola a aquests premis.

Mentrestant Emili Teixidor va continuar escrivint i d’aquesta època són les novel·les Laura Sants (2006) i Els convidats (2010), ambdues ambientades en entorns rurals.

L’any 2011 va rebre el Premi Jaume Fuster que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana per la seva trajectòria literària. I el febrer de 2012 el van investir Doctor Honoris Causa per la Universitat de Vic, la primera vegada que es feia en aquesta Universitat.

Tot i patir una llarga malaltia, va morir de manera sobtada el passat mes de juny. Actiu fins a l’últim moment, estava treballant en una nova novel·la que, segons la seva editora, estava molt avançada.

Per saber-ne més:

Entrevista a Emili Teixidor. Avenç. Núm. 295 (octubre 2004)

Bibliografia a la Biblioteca Joan Triadú. Adults.

Bibliografia a la Biblioteca Joan Triadú. Infantil

Bibliografia Completa. Elaborada per la Biblioteca Bac de Roda de Roda de Ter

 

Avel.lí Artís Gener (1912-2000)

Enguany celebrem el centenari del naixement d’un mític personatge: Tísner. És per aquest motiu, que diverses institucions organitzen abundants activitats per commemorar la seva vida i la seva obra.

Va ser una figura polièdrica i polifacètica dins del món de les lletres catalanes. Durant la seva vida va tenir vàries professions, entre d’altres, va ser escenògraf, periodista, enigmista, ninotaire, director artístic d’una agència de publicitat, caricaturista satíric, traductor, corrector, a més a més d’escriptor de teatre, novel·la, narracions i prosa i també va col·laborar amb diversos mitjans de comunicació.

Durant la Guerra civil espanyola es va allistar a l’exèrcit republicà, tot i ser antimilitarista i antibel·licista. Després de la lluita es va expatriar a Mèxic amb altres intel·lectuals catalans, entre ells, el seu amic i cunyat Pere Calders i allà va exercir de publicitari i d’escenògraf. Els anys al país americà, el van marcar profundament però sempre va reconèixer tenir un record agredolç d’aquesta època.

Després de 25 anys a l’exili, va tornar a Catalunya amb la seva família, el 1965, i va reprendre la seva activitat periodística i la trajectòria política vinculat a l’independentisme, que el va portar  a participar en l’Assamblea de Catalunya. També reinicià el Centre Català del PEN i va col·laborar amb la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

El nostre protagonista és conegut també, amb el sobrenom de Tísner (unió de les tres lletres finals dels seus cognoms) àlies que va començar a utilitzar durant la seva època de caricaturista en revistes satíriques i que més tard també utilitza per signar la seva obra literària.

És autor de vàries novel·les, 556 Brigada Mixta és la seva primera novel·la, escrita a l’exili i que parla de la guerra; Prohibida l’evasió.; Les dues funcions de circ; Paraules d’Opòton el vell; Els gossos d’Acteó; El boà taronja; L’arriscada expedició dels pitecantrops del Montgrony; L’invent més gran del segle vint.

També va escriure narrativa com, Al cap de vint-i-sis anys, El pla de la Calma, Fora de joc, Guia inútil de Barcelona, Mèxic i La diàspora republicana (50% biografia i 50% ficció).

Una de les obres més valorades dins del món literari són les seves memòries, Viure i veure, en la qual l’autor selecciona les experiències i vivències vitals amb  fragments, particulartitats i detalls que permeten el lector descobrir la prodigiosa memòria de la qual gaudia aquest autor.

Tísner va fer també traduccions al català d’obres de Borges, García Márquez i Truman Capote, entre altres, i va signar durant anys uns mots encreuats que es publicaven a la premsa i que van tenir una gran popularitat.

Tanmateix, Màrius Serra, en un dels seus articles al diari digital de cultura  Núvol ha convertit Tísner en un acrònim on cadascuna de les lletres  que componen aquest nom propi, es converteixen en una paraula relacionada amb el protagonista:

T – de traductor

I –  d’il·lustrador

S – de soldat

N – de novel·lista i ninotaire

E – d’enigmista

R – de retratista i de reporter

Aquest any, a més de commemorar el centenari del naixement de Tísner, també se celebra el de Pere Calders i el de Joan Sales. La Comissió de Commemoracions de la Generalitat de Catalunya conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona han creat el web SalesCaldersTisner per aquest mateix motiu, i a dins, hi podem trobar la biografia, la fototeca, la mediateca, rutes literàries, videolits, l’agenda d’activitats, un bloc….

La biblioteca Joan Triadú també vol posar el seu granet de sorra en la celebració del centenari del seu naixement mitjançant l’elaboració d’una petita exposició de la bibliografia de la qual disposem en la nostra col·lecció.

Així que, si us bé de gust redescobrir i reconèixer un gran clàssic modern que va fer una  magnífica aportació a la cultura catalana, ja ho sabeu! Veniu i gaudiu de la lectura!.

La biblioteca virtual: una finestra oberta al món

Des del passat 13 de desembre de 2011 la Xarxa de Biblioteques Municipals compta amb un nou portal web: la BibliotecaVirtual, la qual neix amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats d’informació, aprenentatge i lleure de tothom en un entorn virtual.

És una finestra oberta al món de forma ininterrompuda –les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any-, amb accés a la informació sobre temes especialitzats -com turisme, cinema, salut, còmics, cuina, etc-, recomanacions -de llibres, cinema i música-, espais de participació per als usuaris -que poden valorar documents i compartir els continguts a les seves xarxes socials-, accés a tràmits bibliotecaris en línia, informació d’horaris, serveis i activitats de les biblioteques, i un espai personal on els usuaris poden organitzar-se i personalitzar-se els continguts que els interessen del portal.

La BibliotecaVirtual s’estructura en 4 grans apartats que són els següents:

Coneixements: en aquest apartat s’hi troba una gran varietat de recursos informatius com l’accés al catàleg, els prestatges virtuals -aglutinen recursos i fonts d’informació, serveis i activitats entorn a uns centres d’interès-, guies de lectura sobre diferents temes, seleccions de webs, de bases de dades, dels fons especialitzats que ofereixen les diferents biblioteques, dels fons locals digitalitzats i una selecció d’audiollibres en mp3 que poden descarregar-se de forma gratuïta.

Biblioteques: informa dels horaris de les biblioteques, de les activitats, serveis, etc, dóna la possibilitat de sol·licitar el carnet o consultar els avantatges que aquest ofereix.

Recomanacions: dins aquest canal s’hi troben suggeriments i propostes de lectura, tant de novetats com recomanacions de fons documental, fòrums d’opinió i trobades digitals amb autors literaris.  És l’apartat que aporta més dinamisme, intercanvi i participació.

El meu espai: els usuaris poden gestionar des d’aquí els continguts informatius de la BibliotecaVirtual segons els seus interessos, realitzar tràmits en línia -actualitzar les dades personals, renovar els documents prestats, guardar les cerques preferides, consultar l’historial dels préstecs un cop activat, valorar els documents, etc.-, i disposar d’espais de participació i opinió.

Com veieu, un munt de possibilitats a qualsevol hora

i des de qualsevol lloc, no les deixeu perdre!!!