José Luis Sampedro, l’economista humanitari.

(Barcelona, 1 de febrer de 1917- Madrid, 8 d’abril de 2013).

L’última ambició de José Luis Sampedro era morir-se sense molestar a ningú. I així va ser. La seva família va respectar escrupolosament el desig de Sampedro de no convertir la seva mort en un circ mediàtic i per això no va fer pública la seva defunció fins passats un parell de dies. Escriptor, humanista i economista, va treballar sempre des de diferents vessants per a “una economia més humana, més solidaria capaç de contribuir a desenvolupar la dignitat dels pobles”.

Sampedro01Tot i néixer a Barcelona, passà la seva infància a Tànger, una ciutat on àrabs, jueus, catòlics, ortodoxos i els que no ho eren, convivien sense conflictes. Després d’una breu estada a Sòria, on va descobrir la seva passió per la lectura i tres anys al “paradís” d’Aranjuez, tal com ell ho recordava, va guanyar unes oposicions per fer d’Aduaner a Santander i allí el va ensopegar la Guerra Civil. Encara que provenia d’una família més aviat conservadora, va lluitar en el bàndol republicà. L’any 1937, quan els nacionals van vèncer al nord d’Espanya, el van passar a les files franquistes.

Acabada la guerra, va estudiar econòmiques i va ser catedràtic d’Estructura Econòmica de la Universidad Complutense de Madrid. Va compaginar la docència amb diversos càrrecs al Banco Exterior de España i va ser professor de molts aspirants a economistes que, més endavant, tindrien càrrecs de gran responsabilitat (entre ells diversos ministres d’economia). A finals dels anys seixanta va optar per exercir de professor visitant a universitats angleses i nord-americanes. La manca de llibertat que es vivia durant l’època franquista a les universitats espanyoles va ser el motiu pel qual va prendre aquesta decisió. És també durant aquesta època, quan va crear, juntament amb els professors Aranguren i Tierno Galván destituïts de la Universitat Complutense pel règim del moment, el Centro de Estudios e Investigacions (CEISA) que seria clausurat pel govern franquista tres anys després.

Quan va tornar a Espanya, ja en plena Transició, va demanar una excedència a la Universitat Complutense de Madrid, va tornar al Banco Exterior com a economista assessor i, de l’any 1977 a 1979, va ser Senador a les primeres Corts democràtiques espanyoles, càrrec pel qual el va designar el rei.

sonrisa-etruscaLa seva obra literària és molt àmplia, doncs va començar a escriure els anys 40, malgrat que les seves dues primeres novel·les van restar inèdites fins el 1994. No va ser fins l’any 1952 que es va publicar la seva primera novel·la, Congreso en Estocolmo. És, però, partir de la seva jubilació quan es va poder dedicar a l’escriptura amb més intensitat amb obres dedicades a l’economia i a les seves tesis i, especialment a la literatura. L’època de més èxits literaris coincideix, tristament, amb la mort l’any 1986 de la seva esposa Isabel Pellicer.

L’any 1990 va ser nomenat membre de la Real Acadèmia Espanyola ocupant el silló F. L’any 2003 es va casar amb l’escriptora, poetessa i traductora Olga Lucas, amb qui va col·laborar en algunes de les seves obres. En aquest període també li van anar atorgant premis i distincions com a reconeixement a la seva carrera, com l’any 2010 en que va rebre el Orden de las Artes y las Letras de España per “la seva excel·lent trajectòria literària i pel seu pensament compromès amb els problemes del seu temps” i el 2011 que va rebre el Premio Nacional de las Letras Españolas.

economia humanistaJosé Luis Sampedro sempre va defensar els valors, la llibertat de pensament i l’humanisme davant dels interesos econòmics i del capitalisme i creia fermament que l’economia havia d’ajudar a desenvolupar les persones. “Hay dos tipos de economistas: los que trabajan para hacer más ricos a los ricos y los que trabajamos para hacer menos pobres a los pobres”, deia. Per això, sempre denunciava les injustícies per tots els mitjans que tenia a l’abast. Aquest pensament el va transmetre en el pròleg titulat Jo també del manifest Indigneu-vos de Stéphane Hessel, publicat l’any 2011. Tots dos es van convertir, als noranta-cinc anys, en autors de capçalera del moviment del 15-M i els Indignats que va sorgir a Espanya en resposta la greu crisi econòmica i a les retallades dels governs, arribant a tenir gran influència en d’altres països europeus. Tant Sampedro com Hessel van recolzar aquests moviments tan activament com les limitacions de l’edat els van permetre. Amb dos mesos de diferència, els dos autors nascuts l’any 1917, van morir, deixant orfes a tots els defensors d’un canvi de model econòmic per aconseguir una societat més justa i més centrada en les persones.

Bibliografia:

Obres econòmiques:

Novel·les:

Contes:

Altres:

  • Escribir es vivir (2005) Autobiografia escrita amb la col·laboració d’Olga Lucas.
  • La escritura necesaria (2006) Assaig-diàleg sobre les seves novel·les i la seva vida.
  • La ciencia y la vida (2008) Diàleg amb el cardiòleg Valentí Fuster a cura d’Olga Lucas.
  • Reacciona (2011)

I a més a més:

  • Hessel, Stephane. ¡Indignaos!: un alegato contra la indiferencia y a favor de la insurrección pacífica. Barcelona: Destino, 2011. Pròleg de José Luis Sampedro.

Carta als reis

tina-valles-B_N-300x294Tina Vallès (1976) és llicenciada en filologia catalana, traductora, correctora i una de les pioneres dels blocs literaris en la nostra llengua. Ara mateix està de plena actualitat, perquè és la flamant guanyadora del Premi Mercè Rodoreda de contes  i narracions, atorgat per Omnium Cultural a la Nit de Santa Llúcia d’enguany i celebrada a la ciutat de Tarragona.
Com a traductora, una de seves feines més recents és l’últim còmic de Mortadel·lo i Filemó, Londres 2012 : una aventura de Mortadel·lo i Filemó, especialment aplaudida pel seu autor, Ibáñez.
En la seva vessant d’escriptora, és autora de diversos llibres infantils. La seva bibliografia inclou, a més a més, la novel·la curta Maic i els llibres de relats L’aeroplà del Raval (2006) basat en el bloc homònim, Un altre got d’absenta (2012) i el guanyador del Premi Mercè Rodoreda, El parèntesi més llarg.

Us oferim una de les seves narracions, publicada al seu bloc Ganxet sota les pedres l’any 2011 i que molt amablement ens ha cedit.

Carta als reis

Van trucar a la porta i era un tronc amb cara i ulls que venia per quedar-se. Mandarines, menjava mandarines, deien. El van col·locar en un racó del menjador i el van tapar amb una manta perquè no tingués fred. Primera notícia: els troncs podien patir fred. I el tronc, tot i que no es movia, tot i que la seva boca era una línia de llapis vermell, es menjava totes les mandarines que li posaven, això sí, sempre en la intimitat.

Cada matí, tocava posar la mandarina al tronc i obrir una finestreta del calendari de cartró ple de xocolatines. La mare no li deixa menjar mai xocolata, però des de l’u de desembre que cada dia després d’esmorzar li fa obrir la finestreta, comptar els dies que falten per al vint-i-cinc i menjar-se la xocolatina amb forma d’estrella o avet o regal.

A l’altre racó del menjador hi tenen un avet. És mort, perquè té el tronc tallat. El pare el va portar molt orgullós un dia després que arribés el tronc. La mare va treure tot de boles i cintes brillants i una estrella gegant i horrorosa i va representar que decorar-lo era divertit. Els mobles blancs i sobris del menjador desentonaven amb l’estridència de la decoració de l’arbre. No podia evitar pensar que al tronc potser li entristia veure aquell avet encara amb branques i tot un bé de Déu de verd.

A l’escola li van parlar d’un avi gras vestit de vermell que el dia vint-i-cinc entra a casa i deixa regals. És un senyor amb barba blanca, bé, no, uns quants senyors, perquè el carrer n’anava ple, a les botigues regalant caramels, als aparadors movent-se com robots, als balcons penjant com lladres vulgars. I ja teníem que el dia vint-i-cinc ella es menjaria l’última xocolatina del calendari de cartró, el tronc cagaria regals, a sota de l’avet també hi hauria regals i… El senyor gras vestit de vermell entraria per la finestra a portar encara més regals?

I va i l’àvia li pregunta si ha fet la carta als reis. Quins reis? Tres senyors que vénen de lluny en camell i que volen saber quines joguines vols, que els en facis una llista i vagis a portar-la al seu patge, que és com un ajudant que té que es pinta la cara de negre i es deixa trossets sense pintar. Però si el tronc, el senyor gras i l’avet ja li portaven tot el que volia, què més podia demanar?

Com més s’acostava el dia vint-i-cinc, més atabalada estava. Xocolatina, mandarina, els adorns de l’avet, la tristor del tronc, la invasió de senyors grassos vestits de vermell… I ella que encara havia de fer la carta.

«Benvolguts reis d’Orient. Vull que demà sigui un dia normal. Vull que la xocolata torni a ser una cosa prohibida que el pare em dóna d’amagat de la mare. Vull menjar-me jo les mandarines. Vull que el menjador torni a ser blanc i avorrit. Vull que els avets tinguin arrels i visquin al bosc. I vull que els senyors grassos vestits de vermell se’n tornin a casa seva i no entrin a les cases dels altres sense avisar. El món s’està tornant boig i em fa por el dia vint-i-cinc. Feu-hi alguna cosa, si de debò sou reis mags. Ah, i no em porteu res, a partir del vint-i-cinc tindré de tot i més. Gràcies.»

bones festes merry crist

Autor: Robert 1966 a http://www.flickr.com

DES DE LA BIBLIOTECA JOAN TRIADÚ DE VIC

US VOLEM DESITJAR

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU!

 

Adéu a la gran dama de l’edició barcelonina

El 23 de juliol va morir a Barcelona Esther Tusquets, una institució del món de l’edició d’aquest país. Filla d’una família benestant de la capital catalana, es va introduir en el negoci l’any 1960 quan el seu pare va comprar l’editorial Lumen a uns familiars i en va estar al capdavant durant quaranta anys. Des d’un bon principi se’n van fer càrrec ella, el seu germà Oscar Tusquets, arquitecte i dissenyador, que s’encarregava de la part gràfica i de disseny de l’empresa i la seva primera esposa Beatriz de Moura. Però al cap de poc temps, les divergències entre ells i especialment entre les dues cunyades van fer que Oscar i Beatriz decidíssin marxar i fundar la seva pròpia editorial, l’editorial Tusquets.

Esther Tusquets

Lumen era una editorial diferent, que va començar publicant 6 llibres l’any i va arribar a treure’n uns 30, però mai una quantitat superior a la que Esther hagués pogut llegir personalment i hagués decidit que volia editar. Primava la qualitat per sobre de l’economia i quan un autor entrava al catàleg de Lumen es mantenia sempre.

L’aposta per la qualitat va fer que l’editorial perdés diners els primers 7 anys. L’impuls definitiu, segons l’editora, va ser gràcies a dos cops de sort: la decisió de publicar les tires còmiques de Mafalda de Quino i editar el best seller internacional El nom de la rosa d’Umberto Eco, del qual es van vendre més d’un milió d’exemplars.

Tot i no ser una editora vocacional, Esther Tusquets ràpidament va trobar el gust en la feina d’editar i va ser descobridora de grans talents. La seva manera de ser i de portar el negoci va fer que es creessin grans fidelitats i profundes amistats amb els autors amb qui treballava. A més a més, va ser pionera a donar a conèixer escriptors estrangers, reconeguts internacionalment, alguns dels quals mai havien estat editats a Espanya (un bon exemple seria Susan Sontag). També va crear una col·lecció infantil de contes amb magnífiques il·lustracions i textos d’escriptors reconeguts, una extraordinària col·lecció de poesia gens rentable o la col·lecció de dones escriptores Femenino Singular.

La mort del seu pare, un metge enamorat del llibres, responsable de la gestió econòmica del negoci i la situació de l’editorial, al marge dels llançaments voraginosos de les grans corporacions, van fer que l’any 1996 decidís vendre el 80% de Lumen a Random House Mondadori tot i que va continuar exercint de directora fins a la seva jubilació, l’any 2000. Més endavant va intentar una nova aventura editorial amb la seva filla Milena, l’editorial Rquer, però no tingué l’èxit desitjat.

Paral·lelament al seu treball a l’editorial i, especialment, quan Lumen ja es trobava més estabilitzada econòmicament, Esther Tusquets va anar teixint la seva pròpia carrera com a escriptora. La seva primera novel·la va ser El mismo mar de todos los veranos (1978) seguida de El amor es un juego solitario (1979) i Varada tras el naufragio (1980) que formarien La trilogia del mar. Altres novel·les que va escriure van ser Para no volver (1985), Con la miel en los labios (1997) i ¡Bingo! (2007). La seva bibliografia també està formada per contes, tan per infants com per adults amb format de reculls, assaigs de temes tan diversos com Pequeños delitos abobinables: catalogo irreverente de buenas maneras (2010) i Prefiero ser mujer (2006), una selecció d’articles publicats a la desapareguda revista Destino que permet veure l’evolució del paper de la dona durant els últims 40 anys, o algunes biografies de personatges com Pascual Maragall o Maitena.

Amb el seu germà Oscar presentant Tiempos que fueron.

Però desperta un interès especial les seves autobiografies: Confesiones d’una editora poco mentirosa, centrades en els 40 anys al càrrec de Lumen, Habíamos ganado la guerra (2007) on rememora els seus records fins als 20 anys en una família benestant barcelonina de dretes i Confesiones de una vieja dama indigna (2009), la segona part de les seves memòries personals que arrenquen quan Esther Tusquets es fa càrrec de Lumen i s’allarguen fins que, amb 73 anys, perd el seu últim gran amor. De totes elles se’n desprèn una Esther profundament sincera, sense tabús, una persona sensible, lluitadora, gran defensora dels animals, especialment dels gossos, que actuava molt coherentment amb els seus criteris. Però també, a través de les seves memòries, ens podem fer una idea de com era el sector intel·lectual i cultural dels últims quaranta anys a Barcelona i de les relacions de Tusquets amb grans escriptors i artistes de l’època. L’última obra d’Esther Tusquets ha sortit publicada aquest mateix any 2012. Tiempos que fueron, és un nou llibre de records d’infància i joventut escrit a quatre mans amb el seu germà Oscar i que permet veure les complexes relacions familiars, especialment amb la seva mare, les desavinences entre els dos germans i també allò que compartien: la passió pel mar, les habilitats artístiques, el seu gran bagatge cultural i intel·lectual, un el passat comú vist des de dues òptiques, a vegades, ben diferents.

100 asteroides

Que es creï una nova editorial sol ser sempre una bona notícia per a la cultura d’un país. Més encara si aquesta, en pocs anys, es converteix en un referent per la seva bona tasca i per la selecció de llibres que decideix publicar. Aquest és el cas de l’editorial barcelonina Libros del Asteroide que, amb tan sols 7 anys de vida, ha assolit la publicació del llibre número 100 de la seva col·lecció. Un gran èxit, tenint en compte la seva filosofia: la voluntat d’editar llibres que, tot i haver-se publicat en els últims 80 anys estan, avui en dia, o descatalogats o mai s’han arribat a editar al nostre país tot i el seu reconeixement internacional. La convicció que els bons llibres han d’arribar al màxim de lectors possibles fa que dediquin el temps necessari a la difusió de cada una de les novetats i una selecció acurada permet que sovint els crítics literaris de revistes especialitzades en literatura o les seccions culturals dels grans diaris d’informació general dediquin els seus espais a recomanar la lectura de les novetats del catàleg de Libros del Asteroide.

El disseny d’Enric Jardí de tota la col·lecció i de cada un dels volums en particular li dóna un aire modern i fàcilment identificable. També és característica la seva voluntat d’estar en contacte amb els lectors, a qui es dirigeixen directament en cada un dels llibres editats agraint-los la seva elecció i proposant-los nous títols. A més a més, disposen d’un apartat a la seva pàgina web que recull els comentaris dels lectors, el cert és que ben actiu i intenten arribar al màxim públic possible a través de les  diverses eines socials que internet posa a l’abast per recollir opinions i suggeriments sobre les obres que publiquen.

El nom de l’editorial ja és una gran declaració d’intencions que, segons el seu fundador Luis Solano, un llicenciat en dret que havia estat treballant a l’editorial Planeta fins que va decidir crear la seva pròpia editorial, van triar perquè “un asteroide és més petit que un planeta i té més independència perquè no està tan subjecte a les lleis gravitatòries que afecten a grans cossos celestes”.

Luis Solano a la Feria del libro de Madrid

Des d’un bon principi aquest tarannà ja va donar fruits i, un any després que l’editorial iniciés la seva activitat, una de les seves apostes va rebre el Premi Llibreter 2006. Concretament va ser El quinto en discordia de Robertson Davies, el primer volum de la trilogia de Depfort, tot un descobriment que el convertí en un autor constant en la llista de novetats de l’editorial. De fet ja n’han editat 9 obres, d’aquest escriptor. No és casualitat, doncs, que el darrer llibre publicat d’aquest autor canadenc, curiosament afeccionat a escriure unes originals trilogies que donen diversos punts de vista narratius a la trama, sigui Una mezcla de flaquezas, l’últim volum de la Trilogia de Salterton i coincideixi, precisament, amb el llibre numero 100 publicat per Libros del Asteroide.

Però a més a més del gran Robertson Davies, el catàleg de Libros del Asteroide es nodreix d’altres autors reconeguts internacionalment com Ann Beattie, Jetta Carlson, Nancy Mitford, William Keneddy, David Malouf, Wallace Stegner, Josep Pla i un llarg etcètera i, tot i que la majoria d’obres publicades són novel·les, també podem trobar biografies, memòries, relats de viatges o assajos, obres totes elles traduïdes d’una quinzena d’idiomes al castellà i, algunes també, al català.

Libros del Asteroide és, també, membre de l’associació Contexto de Ediciones, un projecte que l’uneix a altres petites editorials independents de diversos punts de la geografia espanyola per compartir esforços en la difusió dels seus projectes editorials partint d’una concepció compartida del que creuen que hauria de ser un llibre. Aquesta iniciativa va rebre l’any 2008 el Premio Nacional a la mejor labor editorial culturalpor su irrupción innovadora en el panorama editorial, que desde la iniciativa individual y desde distintos puntos de España, han sabido vincular edición, distribución y librería en torno al proyecto Contexto”.

L’enhorabona, doncs, a Libros del Asteroide per la bona feina feta en aquests cent llibres.

Libros del asteroide

Afirma Tabucchi…

El passat 25 de març va morir a Lisboa Antonio Tabucchi, considerat un dels escriptors de referència de la literatura europea. Era italià de naixement, de l’any 1943, en plena  Segona Guerra Mundial i, concretament, del 24 de setembre, dia en què els aliats van començar a bombardejar Pisa, lloc on va néixer l’autor, per lluitar contra Mussolini i alliberar Europa del feixisme.

Profund coneixedor de la llengua i la cultura portuguesa, la seva història d’amor amb la cultura lusitana va començar per casualitat quan, en un viatge a Paris durant la seva època d’estudiant universitari, va topar amb un poema de Fernando Pessoa, Tabaqueria traduït al francès. El va commocionar de tal manera que va decidir aprendre portugués per poder entendre millor Pessoa i la seva obra. I així, va esdevenir el millor especialista, crític i traductor d’aquest poeta a l’italià. Amb els anys, acabà exercint de professor de llengua i literatura portuguesa a diverses universitats italianes. A part de les traduccions del poeta portuguès, és conegut internacionalment per la seva obra pròpia, traduïda a més de 40 idiomes i formada per assajos, obres de teatre i novel·les. Destaquen La dona de Porto Prim, El cap perdut de Damasceno Monteiro, Es va fent més i més tard, Nocturn a l’Índia, Rèquiem i especialment Afirma Pereira, que li va donar el reconeixement internacional i que es va convertir en pel·lícula amb una memorable interpretació protagonitzada per Marcello Mastronianni, una de les últimes que va fer, just un any abans de la mort de l’actor italià.

La seva gran estima per la cultura lusitana va fer que es casés amb una portuguesa, Maria José de Lancastre, una escriptora especialitzada en Pessoa i que combinés la seva residència entre els dos països fins al punt que l’any 2004 se li va concedir la nacionalitat portuguesa. De fet, ell mateix va reconèixer que a vegades, fins i tot, somiava en portuguès. Aquest afecte va ser correspost pels portuguesos i Tabucchi era considerat com un autor propi.

A Itàlia, va ser, també, conegut per les seves crítiques a Silvio Berlusconi i a la seva manera de fer i de governar i per la seva defensa dels drets humans, la democràcia i la llibertat d’informació i d’expressió. Els seus articles d’opinió a diversos diaris europeus així ho corroboraven i alguns d’ells van ser censurats a Itàlia pel seu esperit crític contra el govern del moment.

Morí als 68 anys d’un càncer de pulmó a Lisboa i les seves cendres es van dipositar al Cemitério dos Prazeres (cementiri dels plaers) de la capital portuguesa, al Talhão dos Artistas, un espai reservat a personalitats de l’àmbit artístic i literari lisboeta i, al mateix lloc on va ser enterrat Fernando Pessoa, tot i que l’any 1985 la seva tomba es va traslladar al Monasterio de Belem per considerar aquesta ubicació més adequada a la importància de la figura del poeta portuguès.

Cemitério dos Prazeres a Lisboa.
Imatge de Timo Schultze a http://www.smugmug.com

El passat 2 d’abril la Casa Pessoa de Lisboa va retre un sentit homenatge a Antonio Tabucchi organitzant una lectura pública del seu llibre Rèquiem, l’única obra de l’autor que va ser escrita originàriament en portuguès i on, en un fragment, un Tabucchi convertit en personatge de novel·la passeja pel Cemitério dos Prazeres cercant l’ànima de Fernando Pessoa.